Preguntes existencials

És dissabte per la tarda. Surts de casa. Agafes el metro i et baixes a Urquinaona. Esquives les mil persones que hi ha al carrer i que s'han aliat per fer que arribis més tard del que ja fas. Arribes. Et trobes amb els altres que també fan un quart d'hora tard. Camines en busca d'un regal que no sigui tan sentimental com el dels 18 anys, però que agradi igualment. Només us ve al cap la segona part del regal, aquella que serveix per fer unes rises. Evidentment es tracta d'un pac de condons de gustos i colors. Entres a una condoneria. Surts i vas a una altra condoneria. Tenen el mateix a tot arreu. Comença a ploure de sobte. Ningú porta paraigües. Tots heu pensat al sortir de casa que els altres ja en portarien. La bombeta s'encén de cop i teniu idea d'un possible regal. Sortiu al carrer corrent entre els guiris per anar-lo a comprar. No sabeu molt bé quina talla agafar. Per fi teniu regal. No teniu ganes de tornar a casa. Decidiu anar a menjar alguna cosa. Como no, la gula pot amb vosaltres. Xocolata, nata i xurros. Tan de dolç no és bo. O poder sí. Entre cullerada i cullerada sorgeixen dues observacions de l'estupidesa de la humanitat.

· Per què quan passem un carrer per on venen cotxes, tenim el pas en vermell i estem apunt de morir atropellats, l'únic que se'ns acudeix és riure? La risa prolonga la vida, però en aquests casos també?

· Per què quan plou arronsem els hombros cap a dalt, com protegint les orelles? Realment així ens mullarem menys?